Ignasi Corney Oller

Espai web personal i de reflexió

Mes: juliol de 2012 (pàgina 1 de 2)

El futur segueix estan en l’Educació

El títol de l’entrada d’avui fa referència a l’empoderament ciutadà. En parlem bastant, però no se sol explicar que el que significa és que el poble fins ara havia delegat -segons com es miri diríem que ha fet deixadesa de funcions o no s’ha responsabilitzat, perquè és més fàcil- en uns representants polítics. Això no significa, però, que se’ls hagi de permetre tot. Un exemple: el cas d’Andrea Fabra. Com a diputada no hauria d’insultar o riure’s de ningú.

Les xarxes socials, com els mitjans de comunicació, exerceixen un rol en la formació d’opinió. Han permès que el públic passi de ser consumidor passiu a començar a tenir una consciència activa i a generar continguts, i han facilitat alhora la generació de molt de soroll; no tots hauríem de publicar malgrat podem. Crec que estem lluny encara d’un horitzó d’empoderament real, en aquesta monarquia parlamentària. Parlem d’activisme i, per exemple, veiem només quant costa que una vaga general tingui seguiment, contrastem-ho amb la votació massiva al PP en les últimes eleccions generals, i analitzem intents interessants i optimistes en aquest sentit com el #15M.

Parlem d’empreses periodístiques perquè, per sobreviure, s’han de casar amb la publicitat i el poder. Però el servilisme no estava en els inicis fundacionals del periodisme. Si el que volem és periodisme de qualitat i compromès, cal un nou model de finançament. Ens hi estem començant a encaminar, i els pròxims anys assistirem, espero, a l’esclat d’aquest nou sistema que ara comencem a dibuixar. La línia editorial del mitjà ens permet veure si els continguts s’alineen o no amb la política. Hi ha molts exemples de mitjans privats generalistes en premsa, cadenes de televisió i ràdio que no fan “periodisme ben fet” i sí molta ideologia. I també n’hi ha de públics, més pròxims al poder i fàcils de manipular (venim del No-do i altres pràctiques “democràtiques”) de forma més o menys subtil. També, òbviament, es fan coses molt ben fetes en ambdós bàndols. En tot cas, els mitjans locals, com a pedrera, poden jugar en un futur un paper clau per formar “bons periodistes” que apostin per la qualitat.

Aquests dies estic acabant 1984, de George Orwell. I en una definició de l’estructura de la societat que s’hi descriu, Emmanuel Goldstein apunta al Llibre del Partit:

En cuanto logran sus objetivos, los Medianos abandonan a los Bajos y los relegan a su antigua posición de servidumbre, convirtiéndose ellos en los Altos. Entonces, un grupo de los Medianos se separa de los demás y empiezan a luchar entre ellos. De los tres grupos, solamente los Bajos no logran sus objetivos ni siquiera transitoriamente. Sería exagerado afirmar que en toda la Historia no ha habido progreso material. Aun hoy, en un período de decadencia, el ser humano se encuentra mejor que hace unos cuantos siglos. Pero ninguna reforma ni revolución alguna han conseguido acercarse…

Malgrat el que diuen aquestes paraules és ficció, s’assimila força a la realitat. Partint de la idea que tothom vol el millor món possible, cadascú s’enfronta a la “seva” realitat. Per tant, de forma diferent i estratificada. A la majoria de governants cacis que hem tingut fins ara això ja els agrada i els va bé, perquè no volen realment ni la llibertat o igualtat de classes ni la formació d’una opinió pública cada vegada més unitària. No obstant, el governant no hauria de fer altra cosa que escoltar els ciutadans i seguir el que aquests l’indiquen. O som lliures i vivim en democràcia, o no ho som. I com que es considera que ho som (gran fal·làcia), el més normal és que l’exercim. Ara bé, no tot s’hi val, i la queixa per la queixa no és el recurs adequat. Ser crític, informar-se, formar-se una opinió i educar-se rau en una voluntat personal. Com dèiem, no tothom té aquest interès però sí la capacitat. L’educació segueix jugant un paper clau per fer veure la necessitat de formar-nos i sortir d’aquest esclavatge. Un paper complicat, cada vegada més, per un mal sistema educatiu i majors dificultats d’accés.

Per seguir-hi reflexionant, us deixo amb El futur era de tots (era, molt encertadament en passat, perquè les retallades socials estan drenant les llibertats democràtiques), documental emès per Televisió de Catalunya després de passar pel filtre -allò que dèiem del paper dels governs sobre els mitjans públics davant de missatges incòmodes- al programa Sense ficció:

The Newsroom, una bona reivindicació dels valors del periodisme

Periodisme compromès i activista. Això és el que manca en un món que s’ha anat deixant doblegar i condicionar per interessos polítics i econòmics, per dades d’audiència. Els circs i espais buits, sense substància i per a l’hedonsime han proliferat i així, el públic ha acabat validant ser maltractat durant temps per estrelles sense ofici (o que l’han perdut) que parlen i venen fum. Això no val més que el que algú pugui creure -equivocadament- que val en un determinat moment. Vivim en societats excessivament polaritzades i polititzades. El resultat valoritzable no és qui té més audiència sinó qui treballa, qüestiona i explica millor els fets. El públic, que és més savi del que hom pugui imaginar, ho aprecia, i tard o d’hora s’hi acaba sumant.

Qualitat versus quantitat. Aquest és el debat que penso que Aaron Sorkin està reintroduint aquests dies novament amb The Newsroom; decantat cap a la primera opció com a resposta evident, és necessari i bo de veure la sèrie com la reivindicació dels valors d’una professió que cal tornar a prestigiar, en un moment en què es parla de “periodisme ciutadà”, com si tothom fos capaç sota el revestiment de les eines 2.0. La nostra feina és aproximar-nos, verificar i posar en context, facilitant una visió crítica i valenta, íntegra, i això no només no ho pot fer qualsevol, sinó que cada vegada serà més necessari com a guia per a entendre el món.

Els tres capítols emesos fins ara per HBO invoquen l’abandó de l’escombraria pel periodisme combatiu o “bon periodisme”. El periodista autèntic és l’emprenedor constant, que viu intensament, amb criteri per sacrificar coses en el camí, que no entén d’horaris laborals…

Recomano ferventment que us procureu la declaració d’intencions del començament del capítol tercer, encara que sigui en anglès, perquè captiva i et manté atent de forma quasi màgica.

« Entrades més antigues