Ignasi Corney Oller

Espai web personal i de reflexió

Mes: setembre de 2012

Castells radiografia els moviments d’empoderament social

Fa uns dies veia aquesta entrevista al sociòleg Manuel Castells, en total consonància amb els temes que estic tractant recentment al bloc sobre comunicació i empoderament. He anat un xic enfeinat i no he pogut penjar-la abans, però són 20 i escaig minuts que valen molt la pena. No us la perdeu!

L’entorn, la voluntat i la llibertat de decidir per nosaltres mateixos

Aquest estiu tenia una breu conversa amb un tocòleg holandès amb segona residència a la Bisbal. D’aquella xerrada n’ha sortit aquesta entrada, que he anat evolucionant. Parlàvem de si tenim realment una free will, és a dir, si som amos de les nostres eleccions. En català parlaríem de lliure albir. En la conversa dèiem que sí, però havent-hi reflexionat he anat afinant la resposta i no em sembla tan clar. Podem decidir alguns aspectes, no sempre i no tothom; hem educat l’ús de la raó, però mantenim una essència animal impulsiva però prou ‘calculada’.

El terme anglès will designa, a més de desig o de propòsit, voluntat. I això implica presa de consciència. Tenir una ment o una voluntat “lliure” en l’àmbit de l’elecció sembla possible si partim del coneixement del ventall d’allò que podem escollir. Per tant, vol un cultiu. I com aprenem els humans? Al llarg de la nostra vida, per repetició (imitant des de petits allò que veiem, escoltem, sentim, etcètera) i associant conceptes i idees (intel·lectualment). Dit d’una altra manera, les dues formes d’aproximació a la realitat humanes són les experiències sensorials i la raó, a vegades més interconnectades o treballant juntes i a vegades menys, i amb el fet que cadascú en desenvolupa o en treballa unes més que unes altres.

Una primera resposta a la pregunta de si som lliures a l’hora de prendre decisions podria ser “Sí, és clar que sóc lliure. Jo escullo què faig amb la meva vida”. Podem decidir accions com anar de vacances, deixar de respirar uns segons, no anar a la feina, anar a córrer… i paràmetres com si ara sí o ara no; amb qui, on o de quina manera, si està bé o malament, etcètera a dins d’un marc social convingut: ho fem d’una manera i per uns motius. El tema ha estat tractat per la filosofia i permet denunciar injustícies socials o, fins i tot discutir sobre el destí i sobre l’existència divina. No és el meu propòsit. Tan sols vull enunciar que hi ha un determinisme cultural (i tecnològic) o de tribu en cadascun dels nostres actes diaris, des de ben antic i arreu del món. Es tracta d’una mirada definida per la via sociocultural, i el rol que prenguem pot ser passiu (no voler-ne saber res és una opció), o més o menys actiu, tot i que defenso aquest últim extrem. Arribo a l’explicació que l’entorn condiciona bastant qui som, però el que ens defineix i diferencia va en funció de la voluntat personal.

La vida occidental recent prèvia al 2.0 formava els individus en primeres lletres, a vegades fins al Batxillerat i, essent molt, fins a la universitat. Després venia l’experiència vivencial. Encara que aquest tall no tenia la precisió d’un bisturí (hi podia haver superposició i una minoria investigadora), la gran massa generalment quedava arraconada de l’estudi. Això ara ha canviat, podem tenir un paper molt més actiu, i és gràcies al networking que podem seguir aprenent i estudiant en diversos àmbits d’interès (accedint a més punts de vista, alguns fins i tot contraposats) mentre envellim. L’individu interconnectat té part de l’origen en l’evolució tecnològica d’una banda, en la globalització que apropa allò local i allò general (glocalització), i també en la vivència actual d’escenaris inestables que obliguen a una formació permanent. A major voluntat de saber, més creixement i més esperit crític; és a dir, major grau de consciència i domini, i millora de la posició que ocupem en relació a… Per tant, més llibertat d’elecció (i de fer valer o influir amb el nostre criteri).

Amb aquests pensaments voltant pel cap, us deixo ara amb dos recursos que em semblen interessants per donar-hi algunes voltes més. Per què pensem com pensem o decidim d’una determinada forma i no d’una altra? La neurociència està concloent que en tota acció inconscient o impulsiva hi ha molt de càlcul cerebral i, per tant, el nostre cervell sap molt més i té més consciència del que creiem.

I, per altra part, la publicitat aposta per la creació d’entorns que potenciïn l’estímul de plaer (hedonisme) eliminant l’activació racional i fent que comprem, malgrat no aconsegueix (o sí, mitjançant missatges que queden en el nostre inconscient en segon pla) aquest automatisme. Avui, com ensenya aquesta sinopsi d’un documental més llarg, en un món audiovisual, els colors de moda, les olors i els sons, estan molt pensats.