vetllada

Dimecres 27 d’agost podia escoltar algunes cançons (populars i d’autor) que la Maite Mer cantava al Mas Torró, a Sant Climent de Peralta, acompanyada per Santi Escura al piano. Ella mateixa m’hi havia convidat, amb el permís de la Marissa Molinas de Ferrer, catedràtica de biologia cel·lular a la UdG, i el seu marit, organitzadors i coneguts per altres vicissituds.

La Maite és coneguda pels seus mèrits i, en aquest sentit, poca cosa he de descobrir. Durant una època de la seva vida va ser veïna del carrer. Ma mare m’explica l’anècdota, i jo mateix en conservo algun lleuger record, d’aquella noia que, quan encara era un nen, passava per sota de casa i sempre tararejava alguna melodia o cançó. Aquí us deixo, en la seva veu, i a mode il·lustratiu de la trobada, la gravació d’aquest petit fragment de la cançó El Mariner:

L’acte volia recordar les trobades domèstiques que s’havien celebrat en masos i cases senyorials de la Catalunya del segle XIX. Assistir-hi havia de ser una forma de cultiu de l’amistat i de les relacions personals i professionals, també de difusió, i un divertimento habitual en una època en què el coneixement, la cultura i la societat no es trobaven tan mediatitzats com en l’actualitat. Aquesta estima per la música denotava, explicava el professor i investigador Joan Gay, una sensibilitat i educació musicals lligades a una certa distinció social de classe.

Avui tenim moltes opcions per escoltar música, mitjançant formats i suports. Des d’aparells analògics que reprodueixen els discs de vinil passant pels digitals CD i MP3, o el visionat de concerts en algun tipus de pantalla. L’experiència s’ha individualitzat i la reproducció, encara que es pugui escoltar en grup, sol tenir poc públic al moment. Assistim encara, això sí, a concerts col·lectius en viu, tant en espais oberts com en recintes tancats. Els aforaments d’aquest tipus d’actes devien ser un terme mig, un xic per sobre de les reproduccions actuals. La sensibilitat auditiva podia ser compartida i, com ara, hi havia d’haver un públic força acostumat a uns estils concrets. La familiaritat li havia d’atorgar un curiós to d’exclusivitat.