Ignasi Corney Oller

Espai web personal i de reflexió

Categoria: Comunicació (pàgina 1 de 9)

Cròniques des de l’exili

El podcasting consisteix en l’elaboració d’un programa de forma modesta, casolana i més personal que el que es fa en un estudi de ràdio; sense haver d’estar subjectes a durades temporals, i amb la flexibilitat de poder gravar quan es té disponibilitat, es vol o es pot. A la xarxa n’hi ha molts -i de molt bons- que tracten temes diferents. Fa anys que hi dono voltes. Fins i tot vaig assistir a un curs del Col·legi de Periodistes sobre el tema l’any 2009 a Barcelona. Ho he anat coent a foc lent. I com que avui dia no fa falta gaire equipament, ni anar a una ràdio per fer un programa propi, estic enllestint serrells per començar al gener aquesta proposta, que vol ser un divertimento competència de ningú.

croniques

Equipament per a fer Cròniques des de l’exili: una taula de so USB,
un bon micròfon, un portàtil amb ZaraRadio i uns auriculars.

Em trobo desplaçat a Puigcerdà per feina, i em fan especial il·lusió dues coses: seguir mantenint el contacte amb el territori donant veu a les persones que el conformen, i tornar als orígens amb els que em vaig iniciar en l’àmbit de la comunicació, entre 1996 i 1997. He estat força desconnectat del mitjà radiofònic, i em quedava un cuquet interior que es va traduir en una col·laboració en l’últim especial eleccions municipals que va organitzar Ràdio Capital. De pas, dotaré totbisbal ràdio, l’emissora digital que tenim a Internet -emet fil musical, els plens quan sóc a la Bisbal, i alguns programes externs- d’un contingut propi que permetrà també relligar el dels projectes del portal i de la televisió.

La idea és tornar a fer ràdio de forma similar als programes que havia fet a l’emissora local quan era jove, però de forma desassossegada i amb més coneixements. És un espai especialitzat en la Bisbal i pobles veïns, que és del que he après a parlar després de generar-ne continguts durant la meva praxi en els mitjans. El programa està obert a la col·laboració de qui li pugui interessar fer alguna secció (tan sols cal que es posi en contacte), i la participació la vehicularem per escrit a twitter i al correu electrònic radio@totbisbal.com; hi incorporarem també els missatges de veu dels oients via WhatsApp (al telèfon 679 859 104) i Telegram.

He treballat temps en la part sonora, i deixo a la vostra disposició i en mode col·laboratiu (per si hi voleu fer aportacions) les següents dues llistes a Spotify:

Us deixo també la careta d’entrada, amb la veu de Maria Rosa Rey.

Publicació a Capçalera, revista del col·legi de periodistes

El número 166 de la revista del col·legi de periodistes, Capçalera, (desembre de 2014), extracta en la pàgina 48 un comentari més extens que elaborava fa uns dies, en el marc d’un dossier dedicat a la valoració de la feina periodística i a les situacions de crisi econòmica i estructural que està experimentant el sector:

capçalera166

El text complet, que també trobareu aquí, el reprodueixo a continuació:

Porto 17 anys (mitja vida) dedicats a la Comunicació. Sense la carrera de Periodisme, si bé tinc dues filologies i una vocació molt ferma. Estic acabant el Grau de Comunicació de la UOC pel plaer de relacionar el coneixement teòric amb allò que ja fa anys que vinc experimentant. Els títols potser siguin importants per algú, però des del meu punt de vista no serveixen de gaire si estan lluny del pla de la realitat palpable. L’ofici de periodista, de creador de continguts que narren històries que tenen lloc en la vida quotidiana, s’aprèn exercint-lo. La queixa “gratis no treballo” la puc entendre, ja que hi ha plantejaments empresarials que cerquen l’explotació. Però també lamento la posició de persones que comencen, i la d’alguns periodistes ja fets, que hi haurien de posar el cor i l’ànima, i estar disposats a vestir la granota de treball, abandonar el rol d’assalariats, i arriscar emprenent o col·laborant al preu que sigui… o mirar cap a un altre costat i dedicar-se a una altra cosa. En el moment actual no hi ha seguretat econòmica amb res; esperar la feina a casa i/o autoflagel·lar-se em sembla erroni.

Feta aquesta prèvia, i responent la pregunta: “La feina dels creadors de continguts està poc valorada?”, que he modificat a conveniència per sortir de l’endogàmia, la resposta, em sembla ambivalent: sí, i no. D’una banda hi ha un reconeixement social a la feina ben feta. De l’altra, ens trobem amb l’acció que significa convertir aquesta acceptació en suport econòmic. I aquí topem amb un model social concret. Amb els projectes de micromecenatge es garanteix, si s’assoleix, un finançament que permet treballar per objectius en projectes d’abast generalista. Són iniciatives molt lloables, però m’agradaria saber -no ho afirmo, només ho pregunto- si els seus impulsors en fan prou per “viure” un cop pagades totes les despeses. Em deixo el cas de diaris generalistes que plantegen opcions de subscripció i d’associació. Funcionen? Per altra part, si posem la mirada en projectes hiperlocals com el que fa una dècada que emprenc en format digital, amb la construcció i millora permanent de les funcionalitats dels gestors de continguts de totbisbal, i amb el seu manteniment amb treballs que aposten per la qualitat, fent tota l’autocrítica del món, observo poca predisposició a col·laborar.

Ser periodista és una forma de ser (una manera concreta de veure, viure i transmetre), un capital que actua a favor de la col·lectivitat. En aquests moments estem configurant un nou ecosistema periodístic. De moment es fonamenta en l’esperit de ser útils i de treballar amb llibertat. La supervivència econòmica sembla difícil des del periodisme lliure d’abast generalista, però ho és encara més -per xifres de públic objectiu- des de la premsa independent feta dia a dia amb criteris professionals des de (i per a) l’entorn pròxim. La clau: un canvi necessari en la mentalitat ciutadana, o moltes iniciatives de valor -i de creació de continguts no només periodístics- no es podran materialitzar o desapareixeran.

Ara, usuaris, és realment l’hora!

« Entrades més antigues