Aquest dimecres informàvem a les xarxes socials de la participació d’un veí al programa El gran dictat de TV3. Hem esperat a piular a l’espera que estigués disponible l’enllaç al vídeo del programa per part de la cadena. A la tarda llegíem això:

Com a comunicadors ens assabentem, verifiquem i intentem traslladar els relats a l’opinió pública. El veí-concursant no té per què explicar, ni a nosaltres ni a ningú, si sortirà a la televisió. Si vol ho fa, i si no, no. El dret a saber d’uns no té per què ser un fre a la llibertat de l’altre. En aquest cas ens hem trobat directament amb l’emissió.

Antigament quan hi havia una batalla, les notícies arribaven a la població amb molt retard; això no facilitava la presa d’un posicionament social. La premsa informava dies i setmanes després gràcies a sistemes de correu rudimentaris, almenys fins a mitjan segle XIX, moment en què el telègraf encara estava poc implantat. Avui, no obstant la realitat que percebem és la visió de qui grava, edita i transmet els fets, podem reviure’ls i permetre’ns el luxe de tirar enrere la gravació si se’ns ha escapat un detall. I podem fer-ho sota demanda, quan en tenim interès o necessitat. Poder recuperar un contingut de forma asincrònica, és a dir, fora del seu moment de realització, té un valor extraordinari que atorga molta flexibilitat al receptor: el podem “viure” quan vulguem i les vegades que vulguem. El que canvia, per tant, és el concepte de directe únic, irrepetible.

Les xarxes socials han reduït la temporalitat a la mínima expressió, i això condueix a una malaltia pel control de la informació que ens fa oblidar, malgrat tot, que tot té el seu moment per passar i per ser, el seu propi tempo. La queixa d’aquestes persones és que no en tenen prou amb poder recuperar els continguts, sinó que han de veure’ls en l’instant primigeni que passen; aquesta transcendència dels fets en la postura d’ambdues m’ha sorprès. És obvi que no podem explicar una cosa abans no s’hagi esdevingut si no és una convocatòria coneguda. I fem cobertures de fets en directe en els casos que així ho requereixen. Però veig agosarat, amics, avançar-se el segle XXI (encara) a allò que ha de passar… ^^!

Les coses passen quan passen i “són” quan han de ser. Flueixen independentment que hi hagi o no un públic que les vegi. Que un fet sigui quan ens escarxofem davant la televisió i el veiem, denota que som una societat basada en la cultura mediàtica de l’espectacle en què el jo, l’ego, es vol anteposar -erròniament, considero- a tota noció de realitat.

Benvinguts a l’estrena del meu bloc!