Recordant el pas com a docent pel Ramon Muntaner

L’exercici de professor em va portar, després de Puigcerdà, a Figueres, força més a prop de casa, tal com havia comentat en l’entrada anterior. Allà vaig descobrir que estava treballant en un dels cinc instituts (sí, a la Bisbal només en tenim un i ben ple d’alumnes ^^!) de Figueres, i en el més antic d’Espanya, un centre que justament aquell 2015 celebrava els actes del seu 175è aniversari. Hi han passat estudiants i professors ben coneguts.

Placa situada a l’exterior de l’institut. Extreta de la Viquipèdia

El cas és que m’hi vaig sentir a gust, tant amb els companys com amb l’alumnat. Sempre hi pot haver petites coses i tensions, especialment per un fet que m’estic trobant els últims anys, i és el d’haver de recordar que no estem en igualtat de condicions, sinó que un és el professor, i ells són els alumnes. Però al marge d’això, l’experiència va ser enriquidora, i puc dir que per primera vegada en molt de temps em vaig sentir plenament integrat en un centre; sentia que formava part de la institució, i aquest és un sentiment gratificant. En aquella ocasió substituïa en Joan Antoni Poch, nom que potser us sonarà si el cito com a JAP, doncs és el dibuixant de la tira còmica del diari El Punt (no m’acabo d’acostumar, de dir-ne El Punt Avui).

Quan arribes a un centre t’ho expliquen tot de cop i quedes atabalat. Però aquell primer dia també em vaig trobar en Joan Manel Soldevilla, a qui havia tingut de professor a la Facultat de Lletres de la UdG en l’assignatura de Literatura Hispanoamericana. I això sol ja, d’entrada, em va confortar. Però a més en la nostra promoció el tenim considerat un gran professor, i tot i que no li vam arribar a expressar, crec, feia unes classes genials. Em va recordar també. I encara que no ho sabia, em tocaria ser professor de la seva filla en una assignatura, Literatura Universal, que mai havia fet; recordo haver-los fet el primer dia una classe magistral sense cap tipus de guió. Em sentia content d’estar allà. Espero que gaudissin de les classes; jo no sé quan podré tornar a treballar Lovecraft, però em va entusiasmar tractar obres que sempre havia volgut treballar. I també va ser curiós que el director, en Francesc Canet, al cap de poc de ser-hi, em va dir que recordava haver-me llegit feia anys al Diari de Girona.

Són anècdotes que ajuden a fer pinya i faciliten un bon ambient. I això que vaig patir. Pels alumnes sobretot, ja que vam haver de salvar situacions, i això em va suposar maldecaps i ara empipar aquesta persona… i ara aquella altra… per accedir a notes pendents.

Recordo que un dissabte, a la Bisbal, vaig tenir un pinçament d’esquena just al bell mig del carrer. No podia ni tirar-me a terra ni quedar-me dret. El dolor era insuportable. Tot el matí havia patit molèsties de mal d’esquena, però tenia una reunió i hi vaig intentar anar. Vaig fer uns pocs passos, però les fiblades em tenien encarcarat. Després de punxar-me i de fer repòs el cap de setmana, em vaig atrevir a començar el dilluns. I recordo que, als de segon de batxillerat els vaig dir: “ara veureu una cosa que no passa gaire sovint, que és que un professor es connectarà a la corrent elèctrica”. Però, és clar, l’estoreta suposava un gran alleujament, i funciona amb electricitat. No ho podia fer d’altra manera!

Un altre moment que em ve al cap va ser quan vaig portar dues alumnes al concurs d’oratòria de la comarca de l’Alt Empordà, i veure com una d’elles, l’Olma Giró, guanyava. I, a més, amb un discurs que s’havia preparat més o menys improvisadament, apel·lant a l’emoció.

O quan, per Sant Jordi, a les parades de la majestuosa rambla de Figueres, em vaig trobar un company de promoció, l’Iván Teruel, que em va signar el seu llibre. Em va fer una gran il·lusió.

Dedicatòria del llibre 'El oscuro relieve del tiempo', d'Iván Teruel

Dedicatòria del llibre del company Iván Teruel

Recordo bé el sopar amb els alumnes de segon de batxillerat, que em van fer parlar malgrat només havia tingut una part dels alumnes, i era nou a bord. Parlar en públic m’agrada més aviat poc si no m’he preparat bé. Però va semblar que tothom comprenia la sinceritat d’haver expressat que m’hagués agradat conèixer aquell grup de nois i noies en unes altres circumstàncies, i haver pogut fer les classes més a la meva manera. Mancava temari, la selectivitat era a tocar, i no hi ha varetes màgiques, tot i que vam fer mans i mànigues per arribar a temps.

També hi vaig passar una afonia. Com que totes les aules estaven ben equipades amb canó de projecció, vaig pensar que només podia suplir la manca de veu d’una única manera… I, és clar, vaig estar fent algunes classes no parlades, només escrites per pantalla i fent comentaris, en comptes d’en veu alta, per escrit, traient partit de l’habilitat d’escriure de pressa. Cares d’estupefacció inicials, riures dels alumnes, i un respecte -que els he d’agrair-, i els vaig anar resolent dubtes i explicant-me així fins que vaig poder tornar a piular.

La veritat: el temps que vaig compartir, amb alumnes petits, grans, companyes i companys, ha estat dels millors, sense desmerèixer cap dels altres centres on he estat o en el que ara estic (de nou a Puigcerdà). Aneu a saber per què, vaig sentir que en aquell espai “encaixava”, o “encaixava més”. Gràcies a tots i a totes!

En fi, que tota aquesta entrada era per anar explicant aquesta part que ara ve… Resulta que a final de curs al centre s’organitza un festival entretingut i ple d’actuacions, de llarga durada. I bé, què creieu que hi podia aportar com a contribució personal o petit gra de sorra? Efectivament, la filmació! I aquí és on he de demanar perdó públicament, ja que tot i la passió pel lloc i la satisfacció de la feina feta a les aules, aquestes altres tasques (les dels vídeos) s’han de fer de pressa o ja no les fas. I per motius i incidències diverses -tots tenim vida, però en el meu cas el temps potser escasseja una mica més- no m’ha estat possible fins ara.

El vídeo de final del curs passat, al Pinnacle Studio. Un treball laboriós.

Em vaig emportar grates sorpreses quan filmava, editava, i revisava el vídeo. Pel talent dels alumnes que hi veureu, tutelat per la Mercè Martí i desconec si per algú més. Espero que us agradi i que serveixi com a obsequi meu pels moments compartits amb vosaltres:

Aquesta entrada vol substituir el correu electrònic de comiat que pensava enviar quan vaig marxar i no va poder ser perquè em faltava la peça bàsica, que era el vídeo.

Ara sí, doncs, una forta abraçada i, en el que pugui, em teniu a disposició!

Etiquetat amb: , , , ,

Si aneu a Puigcerdà, us recomano el bar-restaurant l’Estació

El 16 de març de 2014 aterrava a la Cerdanya per una substitució llarga, de quatre mesos i mig, que m’obligaria a viure-hi (baixant els divendres a la Bisbal i tornant-hi a pujar els diumenges) fins al mes de juny. Si trobar allotjament és important, també ho és trobar un espai on facin bon menjar. El bar-restaurant l’Estació és un lloc de pas, amb un tracte pròxim, i on podreu provar un menú senzill, casolà i bo, i entrepans freds i calents (de tamany considerable).

Fa pocs dies Ensenyament em tornava a nomenar a Puigcerdà. Si hi havia un moment poc oportú per agafar la grip era llavors. I allà em trobava, amb una bona descarregada de neu que em va permetre observar la bona organització i la ràpida actuació de les màquines llevaneu. Res a veure amb els problemes que patíem aquí a l’Empordà el 8 de març del 2010.

Serveixi aquesta entrada com a prèvia de futures sobre la Cerdanya, i per reconèixer la bona acollida, tracte i cura que m’he endut en cada ocasió que hi he estat tant per part del professorat, alumn@s i veïns. I, de forma, especial, de la Montse i de la seva família, que porten el bar, i gràcies als qui em vaig anar recuperant (en aquesta nova estada).

Una abraçada a totes les persones de bon cor que he conegut i deixo* al Pirineu!

puigcerda01

Després de la fotografia amb en Pere i la Montse, una altra de la nevada del 23 i 24 de febrer.

puigcerda04

(*) En marxava ja fa dies, coneixedor de nou destí, ara a Figueres.

Etiquetat amb: , , ,
Top