Ignasi Corney Oller

Espai web personal i de reflexió

Pàgina 3 de 14

Publicació a Capçalera, revista del col·legi de periodistes

El número 166 de la revista del col·legi de periodistes, Capçalera, (desembre de 2014), extracta en la pàgina 48 un comentari més extens que elaborava fa uns dies, en el marc d’un dossier dedicat a la valoració de la feina periodística i a les situacions de crisi econòmica i estructural que està experimentant el sector:

capçalera166

El text complet, que també trobareu aquí, el reprodueixo a continuació:

Porto 17 anys (mitja vida) dedicats a la Comunicació. Sense la carrera de Periodisme, si bé tinc dues filologies i una vocació molt ferma. Estic acabant el Grau de Comunicació de la UOC pel plaer de relacionar el coneixement teòric amb allò que ja fa anys que vinc experimentant. Els títols potser siguin importants per algú, però des del meu punt de vista no serveixen de gaire si estan lluny del pla de la realitat palpable. L’ofici de periodista, de creador de continguts que narren històries que tenen lloc en la vida quotidiana, s’aprèn exercint-lo. La queixa “gratis no treballo” la puc entendre, ja que hi ha plantejaments empresarials que cerquen l’explotació. Però també lamento la posició de persones que comencen, i la d’alguns periodistes ja fets, que hi haurien de posar el cor i l’ànima, i estar disposats a vestir la granota de treball, abandonar el rol d’assalariats, i arriscar emprenent o col·laborant al preu que sigui… o mirar cap a un altre costat i dedicar-se a una altra cosa. En el moment actual no hi ha seguretat econòmica amb res; esperar la feina a casa i/o autoflagel·lar-se em sembla erroni.

Feta aquesta prèvia, i responent la pregunta: “La feina dels creadors de continguts està poc valorada?”, que he modificat a conveniència per sortir de l’endogàmia, la resposta, em sembla ambivalent: sí, i no. D’una banda hi ha un reconeixement social a la feina ben feta. De l’altra, ens trobem amb l’acció que significa convertir aquesta acceptació en suport econòmic. I aquí topem amb un model social concret. Amb els projectes de micromecenatge es garanteix, si s’assoleix, un finançament que permet treballar per objectius en projectes d’abast generalista. Són iniciatives molt lloables, però m’agradaria saber -no ho afirmo, només ho pregunto- si els seus impulsors en fan prou per “viure” un cop pagades totes les despeses. Em deixo el cas de diaris generalistes que plantegen opcions de subscripció i d’associació. Funcionen? Per altra part, si posem la mirada en projectes hiperlocals com el que fa una dècada que emprenc en format digital, amb la construcció i millora permanent de les funcionalitats dels gestors de continguts de totbisbal, i amb el seu manteniment amb treballs que aposten per la qualitat, fent tota l’autocrítica del món, observo poca predisposició a col·laborar.

Ser periodista és una forma de ser (una manera concreta de veure, viure i transmetre), un capital que actua a favor de la col·lectivitat. En aquests moments estem configurant un nou ecosistema periodístic. De moment es fonamenta en l’esperit de ser útils i de treballar amb llibertat. La supervivència econòmica sembla difícil des del periodisme lliure d’abast generalista, però ho és encara més -per xifres de públic objectiu- des de la premsa independent feta dia a dia amb criteris professionals des de (i per a) l’entorn pròxim. La clau: un canvi necessari en la mentalitat ciutadana, o moltes iniciatives de valor -i de creació de continguts no només periodístics- no es podran materialitzar o desapareixeran.

Ara, usuaris, és realment l’hora!

Vetllada musical d’estiu a Sant Climent de Peralta

vetllada

Dimecres 27 d’agost podia escoltar algunes cançons (populars i d’autor) que la Maite Mer cantava al Mas Torró, a Sant Climent de Peralta, acompanyada per Santi Escura al piano. Ella mateixa m’hi havia convidat, amb el permís de la Marissa Molinas de Ferrer, catedràtica de biologia cel·lular a la UdG, i el seu marit, organitzadors i coneguts per altres vicissituds.

La Maite és coneguda pels seus mèrits i, en aquest sentit, poca cosa he de descobrir. Durant una època de la seva vida va ser veïna del carrer. Ma mare m’explica l’anècdota, i jo mateix en conservo algun lleuger record, d’aquella noia que, quan encara era un nen, passava per sota de casa i sempre tararejava alguna melodia o cançó. Aquí us deixo, en la seva veu, i a mode il·lustratiu de la trobada, la gravació d’aquest petit fragment de la cançó El Mariner:

L’acte volia recordar les trobades domèstiques que s’havien celebrat en masos i cases senyorials de la Catalunya del segle XIX. Assistir-hi havia de ser una forma de cultiu de l’amistat i de les relacions personals i professionals, també de difusió, i un divertimento habitual en una època en què el coneixement, la cultura i la societat no es trobaven tan mediatitzats com en l’actualitat. Aquesta estima per la música denotava, explicava el professor i investigador Joan Gay, una sensibilitat i educació musicals lligades a una certa distinció social de classe.

Avui tenim moltes opcions per escoltar música, mitjançant formats i suports. Des d’aparells analògics que reprodueixen els discs de vinil passant pels digitals CD i MP3, o el visionat de concerts en algun tipus de pantalla. L’experiència s’ha individualitzat i la reproducció, encara que es pugui escoltar en grup, sol tenir poc públic al moment. Assistim encara, això sí, a concerts col·lectius en viu, tant en espais oberts com en recintes tancats. Els aforaments d’aquest tipus d’actes devien ser un terme mig, un xic per sobre de les reproduccions actuals. La sensibilitat auditiva podia ser compartida i, com ara, hi havia d’haver un públic força acostumat a uns estils concrets. La familiaritat li havia d’atorgar un curiós to d’exclusivitat.

« Entrades més antigues Entrades més recents »