Publicació a Capçalera, revista del col·legi de periodistes

El número 166 de la revista del col·legi de periodistes, Capçalera, (desembre de 2014), extracta en la pàgina 48 un comentari més extens que elaborava fa uns dies, en el marc d’un dossier dedicat a la valoració de la feina periodística i a les situacions de crisi econòmica i estructural que està experimentant el sector:

capçalera166

El text complet, que també trobareu aquí, el reprodueixo a continuació:

Porto 17 anys (mitja vida) dedicats a la Comunicació. Sense la carrera de Periodisme, si bé tinc dues filologies i una vocació molt ferma. Estic acabant el Grau de Comunicació de la UOC pel plaer de relacionar el coneixement teòric amb allò que ja fa anys que vinc experimentant. Els títols potser siguin importants per algú, però des del meu punt de vista no serveixen de gaire si estan lluny del pla de la realitat palpable. L’ofici de periodista, de creador de continguts que narren històries que tenen lloc en la vida quotidiana, s’aprèn exercint-lo. La queixa “gratis no treballo” la puc entendre, ja que hi ha plantejaments empresarials que cerquen l’explotació. Però també lamento la posició de persones que comencen, i la d’alguns periodistes ja fets, que hi haurien de posar el cor i l’ànima, i estar disposats a vestir la granota de treball, abandonar el rol d’assalariats, i arriscar emprenent o col·laborant al preu que sigui… o mirar cap a un altre costat i dedicar-se a una altra cosa. En el moment actual no hi ha seguretat econòmica amb res; esperar la feina a casa i/o autoflagel·lar-se em sembla erroni.

Feta aquesta prèvia, i responent la pregunta: “La feina dels creadors de continguts està poc valorada?”, que he modificat a conveniència per sortir de l’endogàmia, la resposta, em sembla ambivalent: sí, i no. D’una banda hi ha un reconeixement social a la feina ben feta. De l’altra, ens trobem amb l’acció que significa convertir aquesta acceptació en suport econòmic. I aquí topem amb un model social concret. Amb els projectes de micromecenatge es garanteix, si s’assoleix, un finançament que permet treballar per objectius en projectes d’abast generalista. Són iniciatives molt lloables, però m’agradaria saber -no ho afirmo, només ho pregunto- si els seus impulsors en fan prou per “viure” un cop pagades totes les despeses. Em deixo el cas de diaris generalistes que plantegen opcions de subscripció i d’associació. Funcionen? Per altra part, si posem la mirada en projectes hiperlocals com el que fa una dècada que emprenc en format digital, amb la construcció i millora permanent de les funcionalitats dels gestors de continguts de totbisbal, i amb el seu manteniment amb treballs que aposten per la qualitat, fent tota l’autocrítica del món, observo poca predisposició a col·laborar.

Ser periodista és una forma de ser (una manera concreta de veure, viure i transmetre), un capital que actua a favor de la col·lectivitat. En aquests moments estem configurant un nou ecosistema periodístic. De moment es fonamenta en l’esperit de ser útils i de treballar amb llibertat. La supervivència econòmica sembla difícil des del periodisme lliure d’abast generalista, però ho és encara més -per xifres de públic objectiu- des de la premsa independent feta dia a dia amb criteris professionals des de (i per a) l’entorn pròxim. La clau: un canvi necessari en la mentalitat ciutadana, o moltes iniciatives de valor -i de creació de continguts no només periodístics- no es podran materialitzar o desapareixeran.

Ara, usuaris, és realment l’hora!

Ignasi Corney Oller

Periodista col·legiat 09.048. Llicenciat en Filologia Catalana (2003) i Filologia Hispànica (2005) per la UdG, Diploma d’especialització integral en ràdio per la UdG i la Cadena SER (2007), cursa des del 2010 el Grau de Comunicació a la UOC. Ha treballat i col·laborat en mitjans locals i comarcals des del 1997. És professor de Secundària i emprenedor dels projectes totbisbal, totbisbal tv i totbisbal ràdio.

Etiquetat amb: , , , ,