Ignasi Corney Oller

Espai web personal i de reflexió

Etiqueta: empoderament

L’entorn, la voluntat i la llibertat de decidir per nosaltres mateixos

Aquest estiu tenia una breu conversa amb un tocòleg holandès amb segona residència a la Bisbal. D’aquella xerrada n’ha sortit aquesta entrada, que he anat evolucionant. Parlàvem de si tenim realment una free will, és a dir, si som amos de les nostres eleccions. En català parlaríem de lliure albir. En la conversa dèiem que sí, però havent-hi reflexionat he anat afinant la resposta i no em sembla tan clar. Podem decidir alguns aspectes, no sempre i no tothom; hem educat l’ús de la raó, però mantenim una essència animal impulsiva però prou ‘calculada’.

El terme anglès will designa, a més de desig o de propòsit, voluntat. I això implica presa de consciència. Tenir una ment o una voluntat “lliure” en l’àmbit de l’elecció sembla possible si partim del coneixement del ventall d’allò que podem escollir. Per tant, vol un cultiu. I com aprenem els humans? Al llarg de la nostra vida, per repetició (imitant des de petits allò que veiem, escoltem, sentim, etcètera) i associant conceptes i idees (intel·lectualment). Dit d’una altra manera, les dues formes d’aproximació a la realitat humanes són les experiències sensorials i la raó, a vegades més interconnectades o treballant juntes i a vegades menys, i amb el fet que cadascú en desenvolupa o en treballa unes més que unes altres.

Una primera resposta a la pregunta de si som lliures a l’hora de prendre decisions podria ser “Sí, és clar que sóc lliure. Jo escullo què faig amb la meva vida”. Podem decidir accions com anar de vacances, deixar de respirar uns segons, no anar a la feina, anar a córrer… i paràmetres com si ara sí o ara no; amb qui, on o de quina manera, si està bé o malament, etcètera a dins d’un marc social convingut: ho fem d’una manera i per uns motius. El tema ha estat tractat per la filosofia i permet denunciar injustícies socials o, fins i tot discutir sobre el destí i sobre l’existència divina. No és el meu propòsit. Tan sols vull enunciar que hi ha un determinisme cultural (i tecnològic) o de tribu en cadascun dels nostres actes diaris, des de ben antic i arreu del món. Es tracta d’una mirada definida per la via sociocultural, i el rol que prenguem pot ser passiu (no voler-ne saber res és una opció), o més o menys actiu, tot i que defenso aquest últim extrem. Arribo a l’explicació que l’entorn condiciona bastant qui som, però el que ens defineix i diferencia va en funció de la voluntat personal.

La vida occidental recent prèvia al 2.0 formava els individus en primeres lletres, a vegades fins al Batxillerat i, essent molt, fins a la universitat. Després venia l’experiència vivencial. Encara que aquest tall no tenia la precisió d’un bisturí (hi podia haver superposició i una minoria investigadora), la gran massa generalment quedava arraconada de l’estudi. Això ara ha canviat, podem tenir un paper molt més actiu, i és gràcies al networking que podem seguir aprenent i estudiant en diversos àmbits d’interès (accedint a més punts de vista, alguns fins i tot contraposats) mentre envellim. L’individu interconnectat té part de l’origen en l’evolució tecnològica d’una banda, en la globalització que apropa allò local i allò general (glocalització), i també en la vivència actual d’escenaris inestables que obliguen a una formació permanent. A major voluntat de saber, més creixement i més esperit crític; és a dir, major grau de consciència i domini, i millora de la posició que ocupem en relació a… Per tant, més llibertat d’elecció (i de fer valer o influir amb el nostre criteri).

Amb aquests pensaments voltant pel cap, us deixo ara amb dos recursos que em semblen interessants per donar-hi algunes voltes més. Per què pensem com pensem o decidim d’una determinada forma i no d’una altra? La neurociència està concloent que en tota acció inconscient o impulsiva hi ha molt de càlcul cerebral i, per tant, el nostre cervell sap molt més i té més consciència del que creiem.

I, per altra part, la publicitat aposta per la creació d’entorns que potenciïn l’estímul de plaer (hedonisme) eliminant l’activació racional i fent que comprem, malgrat no aconsegueix (o sí, mitjançant missatges que queden en el nostre inconscient en segon pla) aquest automatisme. Avui, com ensenya aquesta sinopsi d’un documental més llarg, en un món audiovisual, els colors de moda, les olors i els sons, estan molt pensats.

El futur segueix estan en l’Educació

El títol de l’entrada d’avui fa referència a l’empoderament ciutadà. En parlem bastant, però no se sol explicar que el que significa és que el poble fins ara havia delegat -segons com es miri diríem que ha fet deixadesa de funcions o no s’ha responsabilitzat, perquè és més fàcil- en uns representants polítics. Això no significa, però, que se’ls hagi de permetre tot. Un exemple: el cas d’Andrea Fabra. Com a diputada no hauria d’insultar o riure’s de ningú.

Les xarxes socials, com els mitjans de comunicació, exerceixen un rol en la formació d’opinió. Han permès que el públic passi de ser consumidor passiu a començar a tenir una consciència activa i a generar continguts, i han facilitat alhora la generació de molt de soroll; no tots hauríem de publicar malgrat podem. Crec que estem lluny encara d’un horitzó d’empoderament real, en aquesta monarquia parlamentària. Parlem d’activisme i, per exemple, veiem només quant costa que una vaga general tingui seguiment, contrastem-ho amb la votació massiva al PP en les últimes eleccions generals, i analitzem intents interessants i optimistes en aquest sentit com el #15M.

Parlem d’empreses periodístiques perquè, per sobreviure, s’han de casar amb la publicitat i el poder. Però el servilisme no estava en els inicis fundacionals del periodisme. Si el que volem és periodisme de qualitat i compromès, cal un nou model de finançament. Ens hi estem començant a encaminar, i els pròxims anys assistirem, espero, a l’esclat d’aquest nou sistema que ara comencem a dibuixar. La línia editorial del mitjà ens permet veure si els continguts s’alineen o no amb la política. Hi ha molts exemples de mitjans privats generalistes en premsa, cadenes de televisió i ràdio que no fan “periodisme ben fet” i sí molta ideologia. I també n’hi ha de públics, més pròxims al poder i fàcils de manipular (venim del No-do i altres pràctiques “democràtiques”) de forma més o menys subtil. També, òbviament, es fan coses molt ben fetes en ambdós bàndols. En tot cas, els mitjans locals, com a pedrera, poden jugar en un futur un paper clau per formar “bons periodistes” que apostin per la qualitat.

Aquests dies estic acabant 1984, de George Orwell. I en una definició de l’estructura de la societat que s’hi descriu, Emmanuel Goldstein apunta al Llibre del Partit:

En cuanto logran sus objetivos, los Medianos abandonan a los Bajos y los relegan a su antigua posición de servidumbre, convirtiéndose ellos en los Altos. Entonces, un grupo de los Medianos se separa de los demás y empiezan a luchar entre ellos. De los tres grupos, solamente los Bajos no logran sus objetivos ni siquiera transitoriamente. Sería exagerado afirmar que en toda la Historia no ha habido progreso material. Aun hoy, en un período de decadencia, el ser humano se encuentra mejor que hace unos cuantos siglos. Pero ninguna reforma ni revolución alguna han conseguido acercarse…

Malgrat el que diuen aquestes paraules és ficció, s’assimila força a la realitat. Partint de la idea que tothom vol el millor món possible, cadascú s’enfronta a la “seva” realitat. Per tant, de forma diferent i estratificada. A la majoria de governants cacis que hem tingut fins ara això ja els agrada i els va bé, perquè no volen realment ni la llibertat o igualtat de classes ni la formació d’una opinió pública cada vegada més unitària. No obstant, el governant no hauria de fer altra cosa que escoltar els ciutadans i seguir el que aquests l’indiquen. O som lliures i vivim en democràcia, o no ho som. I com que es considera que ho som (gran fal·làcia), el més normal és que l’exercim. Ara bé, no tot s’hi val, i la queixa per la queixa no és el recurs adequat. Ser crític, informar-se, formar-se una opinió i educar-se rau en una voluntat personal. Com dèiem, no tothom té aquest interès però sí la capacitat. L’educació segueix jugant un paper clau per fer veure la necessitat de formar-nos i sortir d’aquest esclavatge. Un paper complicat, cada vegada més, per un mal sistema educatiu i majors dificultats d’accés.

Per seguir-hi reflexionant, us deixo amb El futur era de tots (era, molt encertadament en passat, perquè les retallades socials estan drenant les llibertats democràtiques), documental emès per Televisió de Catalunya després de passar pel filtre -allò que dèiem del paper dels governs sobre els mitjans públics davant de missatges incòmodes- al programa Sense ficció: