Periodisme compromès i activista. Això és el que manca en un món que s’ha anat deixant doblegar i condicionar per interessos polítics i econòmics, per dades d’audiència. Els circs i espais buits, sense substància i per a l’hedonsime han proliferat i així, el públic ha acabat validant ser maltractat durant temps per estrelles sense ofici (o que l’han perdut) que parlen i venen fum. Això no val més que el que algú pugui creure -equivocadament- que val en un determinat moment. Vivim en societats excessivament polaritzades i polititzades. El resultat valoritzable no és qui té més audiència sinó qui treballa, qüestiona i explica millor els fets. El públic, que és més savi del que hom pugui imaginar, ho aprecia, i tard o d’hora s’hi acaba sumant.

Qualitat versus quantitat. Aquest és el debat que penso que Aaron Sorkin està reintroduint aquests dies novament amb The Newsroom; decantat cap a la primera opció com a resposta evident, és necessari i bo de veure la sèrie com la reivindicació dels valors d’una professió que cal tornar a prestigiar, en un moment en què es parla de “periodisme ciutadà”, com si tothom fos capaç sota el revestiment de les eines 2.0. La nostra feina és aproximar-nos, verificar i posar en context, facilitant una visió crítica i valenta, íntegra, i això no només no ho pot fer qualsevol, sinó que cada vegada serà més necessari com a guia per a entendre el món.

Els tres capítols emesos fins ara per HBO invoquen l’abandó de l’escombraria pel periodisme combatiu o “bon periodisme”. El periodista autèntic és l’emprenedor constant, que viu intensament, amb criteri per sacrificar coses en el camí, que no entén d’horaris laborals…

Recomano ferventment que us procureu la declaració d’intencions del començament del capítol tercer, encara que sigui en anglès, perquè captiva i et manté atent de forma quasi màgica.